El goig de veure-hi clar / O prazer de ver claro

Després de la sentència del Constitucional sobre l’Estatut, hi ha discrepàncies sobre la magnitud d’allò retallat. Per uns, s’ha mantingut la major part del text i, pels altres, l’esquinçada ha estat considerable. I, segons el color polític de qui en fa la lectura i els interessos electorals que defensa, cada opció és millor o pitjor. Personalment, crec que la retallada és greu i inassumible, en especial pel fet que l’Estatut que vam votar en referèndum ja era insatisfactori. Tanmateix, si hi ha consens en alguna cosa és en la repercussió sociològica d’aquesta sentència. L’independentisme no només s’ha normalitzat, sinó que creix sense parar.

El que fins fa uns anys era un projecte rupturista marginal, ja està plenament normalizat en la societat. Fa quatre anys, aquella gent que, de bona fe o tàcticament, creien amb franquesa amb l’Estat autonòmic o federal van posar moltes esperances en aquest nou Estatut. I no n’hi havia per menys. Volien demostrar als espanyolistes més centralistes que una lectura en positiu de la Constitució permetria majors llibertats per a Catalunya sense trencar l’Estat i també volien demostrar als independentistes que l’Espanya plural era possible i que podia donar resposta a les nostres ambicions i necessitats com a país. No en van encertar ni una. El Tribunal Constitucional ha deixat ben clar que el procés descentralitzador ha arribat al seu límit. Una gota més de cafè i les tasses, per molt iguals que siguin, vessaran.

Dins d’Espanya no podem avançar més i ja no té sentit mobilitzar-se per unes engrunes ni fer més esforços perquè ens comprengui un Estat que fa 300 anys que suspèn l’assignatura de la pluralitat. L’Estatut era l’últim intent del catalanisme moderat d’influir a Madrid i, enlloc d’acceptar aquest pacte ja prèviament rebaixat, ens han tornat a negar allò més fonamental. Tres segles d’agressions i humiliacions i tantes mostres de bona fe respostes amb incomprensió potser ja són suficients.

Aquest dissabte hi haurà una manifestació que entre totes i tots haurem de convertir en sobiranista. Però més endavant serà quan caldrà administrar la força obtinguda. I no haurà de ser per reivindicar Estatuts ja caducs, ni per cercar nous acords impossibles amb Espanya, sinó per establir les bases que hauran de regir el cordial veïnatge que compartirem d’ara en endavant, com cada cop ho desitja una majoria més clara dels catalans i les catalanes. Ni que sigui per pragmatisme.

El Constitucional ens ha dit més clar que mai que les nostres aspiracions no tenen lloc a Espanya ni a la Constitució. Cap problema. Mai hem cregut en els matrimonis de conveniència i, a més, aquest matrimoni no ens convindria gens. Per tant, s’acosta l’hora del divorci.

 

Publicat a http://www.eltriangle.eu/, 1o/o7/2o1o

 

Isabel Pallarès, secretària general de la Intersindical-CSC

_____________________________________________________________

 

Após a sentença do Constitucional sobre o Estatut, há discrepâncias sobre a magnitude daquilo recortado. Para uns, se manteve a maior parte do texto e, pelos outros, o rasgamento foi considerável. E, segundo a cor política de quem  faz a leitura e os interesses eleitorais que defende, a cada opção é melhor ou pior. Pessoalmente, acho que o recorte é grave e inasumível, em especial pelo facto que o Estatuto que votamos em referendo já era insatisfactório. Ainda assim, se há consenso em algo é na repercussão sociológica desta sentença. O independentismo não só se tem normalizado, senão que cresce sem cessar.

O que faz nuns poucos anos era um projecto rupturista marginal, já está plenamente normalizado na sociedade. Faz quatro anos, aquela gente que, de boa fé ou tácticamente, criam com franqueza com o Estado autonómico ou federal puseram muitas esperanças neste novo Estatuto. E nem tinha para menos. Queriam demonstrar aos espanholistas mais centralistas que uma leitura em positivo da Constituição permitiria maiores liberdades para Catalunya sem romper o Estado e também queriam demonstrar aos independentistas quela Espanha plural era possível e que podia dar resposta a nossas ambições e necessidades como país. Não  acertaram nem uma. O Tribunal Constitucional deixou bem claro que o processo descentralizador chegou a seu limite. Uma gota mais de café e as xícaras, por muito iguais que sejam, derramarão.

Dentro de de Espanha não podemos avançar mais e já não faz sentido se mobilizar por umas migalhas nem fazer mais esforços porque nos compreenda um Estado que faz 300 anos que suspendela matéria da pluralidade. O Estatuto era a última tentativa do catalanismo moderado de influir em Madri e, em nenhuma parte de aceitar este pacto já previamente rebaijado, nos voltaram a negar aquilo mais fundamental. Três séculos de agressões e humillacôes e tantas mostras de boa fé respondidas com incomprenssão quiçá já são suficientes.

Neste sábado terá uma manifestação que entre todas e todos teremos que converter em soberanista. Mas mais adiante será quando terá que administrar a força obtida. E não terá que ser para reivindicar Estatutos já caducos, nem para procurar novos acordos impossíveis com Espanha, senão para estabelecer as bases que terão que reger a cordial vecindade que compartilharemos deagora em diante, como a cada vez o deseja uma maioria mais clara dos catalães e as catalãs. Nem se queira por pragmatismo.

O Constitucional disse-nos mais claro que nunca que nossas aspirações não têm lugar em Espanha nem à Constituição. Nenhum problema. Nunca cremos nos casais de conveniencia e, ademais, este casal não nos conviria nada. Portanto, acerca-se a hora do divórcio.

 

Editado em http://www.eltriangle.eu/, 1o/o7/2o1o